Malgrat els seus humils orígens i totalment allunyat dels ambients intel·lectuals, Pau Gargallo va arribar a ser una figura fonamental de l'art en el París de començaments de segle XX, on va realitzar aportacions decisives en el camp de l'escultura.
Eclipsat, en certa manera, per altres genis com Brancusi, o la major part de pintors que li van ser contemporanis, Gargallo va ser tanmateix un artista a l'alçada de tots ell, i la història i els historiadors li deuen encara el lloc que es mereix a l'avantguarda europea. Pau Gargallo va néixer a Maella, Zaragoza, en una família de pagesos, l'any 1881.
El 1888 la família es va traslladar a Barcelona, ciutat on donaria les primeres passes en la seva formació artística.
Va entrar el 1895 en un taller de terrissaire i una mica més tard al taller de l'escultor Eusebi Arnau i Mascort. Paral.lelament va ingressar a l'Escola de Belles Arts de la Llotja, on va estudiar sobretot dibuix i escultura de la mà de Venanci Vallmitjana.
Cap el 1900 Gargallo freqüentava ja la tertúlia del cafè Els Quatre Gats. Allí va conèixer, entre d'altres, Picasso i Isidre Nonell i amb ells va compartir l'ambient avantguardista que arribava a la ciutat comtal des d'Europa.
Dos anys després li fou concedida una beca per anar a París, però no hi va poder anar a causa de la mort del seu pare ja que es va veure obligat a fer-se càrrec de la família. Finalment, el 1903 sí que va aconseguir anar-hi després de renovar la beca, i es va quedar a la capital francesa un any durant el qual va conèixer Max Jacob i va estudiar profundament l'obra de Rodin.
En tornar a Barcelona, va realitzar la seva primera exposició individual, el 1906. El famós arquitecte Domènech i Montaner li va encarregar en aquesta època diversos relleus per a la decoració de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. A partir de llavors tots dos col.laborarien en diverses ocasions més, destacant entre les peces de Gargallo els relleus per al fastuós Palau de la Música.
El seu viatge a París el 1907 va suposar un canvi fonamental en la seva trajectòria. Impressionat pel treball de Picasso, va realitzar la seva primera obra en metall no fos, que representaria un precedent del seu reconegut estil posterior, i que deixaria una profunda petjada en multitud d'escultors. Cap al 1911 va reprendre aquesta tècnica i va començar la primera de la seves sèries de màscares en coure, destacant la seva cèlebre Masque à la mèche.
A poc a poc els seus problemes de salut van començar a ser recurrents, i la seva activitat va començar a ser irregular en els anys següents. El 1921 va ser nomenat professor d'escultura i mestre de repussat l'Escola Tècnica d'Oficis d'Art de la Mancomunitat de Catalunya, i també professor d'escultura de l'Escola de Bells Oficis. En la seva etapa com a professor va conèixer altres mestres que, com ell, estaven interessats en el coneixement de diverses tècniques artesanals, com Llorenç Artigas i Miró. El 1924 va ser destituït de tots dos llocs per haver-se solidaritzat amb un company que havia estat despatxat per motius extradocents.
El 1926 va realitzar el Cap de profeta, precedent de la seva obra fonamental, El profeta. Gargallo ja era una figura de prestigi, i alternava freqüentment exposicions a Catalunya amb les que feia a París i en altres països. Poc després ja dominava els recursos que li farien ocupar un lloc destacat en les cròniques artístiques de l'època. La seva Kiki de Montparnasse, retrat de la cèlebre model parisenca, exemplifica el seu talent en la síntesi de les formes i en l'ús expressiu del buit, recurs al qual Gargallo sempre va atorgar major importància que al volum.
Per a l'Exposició Universal del 1929 li foren encarregades quatre escultures destinades a coronar l'estadi olímpic.
El 1934 va exposar a Nova York, amb gran èxit de crítica i de públic. Era molt respectat pels seus companys i la seva carrera prometia nous desafiaments. Desgraciadament però, dos anys después, el 1934, va morir a Reus, ciutat a la qual havia acudit per tal d'inaugurar una nova exposició.
