Una mica de música

Hola gent, aquí teniu una mica de música de fons perquè us inspireu... però no us adormiu eh!

La primera és de Enya i es diu May it be, de la BSO de El señor de los anillos.



I aquesta és una de LAMB que es diu Gabriel.



Visca les artístiques!

EL PROFETA DE GARGALLO

Títol: El profeta
Autor: Gargallo, Pablo (1881-1934)

Cronologia: 1933
Estil: cubisme
Tècnica: forja
Material: bronze
Formes: escultura exempta
Tipologia: dempeus
Cromatisme: monocroma
Dimensions: 235 cm ( alt ) x 65 cm x 50 cm
Localització actual: n’hi ha diverses reproduccions ( centre d’Art Reina Sofia,a Madrid; Museu Gargallo, a Saragossa...)
Tema: un home il·luminat,en tensió física i espiritual per allò que vol comunicar,adopta el paper de guia i lluita per manifestar als seus semblants la seva veritat. El gest és desafiant i convida a seguir-lo amb el braç dret,mentre que a la mà esquerra sosté amb autoritat una vara. És una figura molt dinàmica que adquireix noves formes a mesura que l’espectador gira al seu voltant i es fixa en el joc canviant d’espais buits i masses.

El profeta és l’obra principal de Pablo Gargallo, la qual reballà tota la vida. Se’n conserven dibuixos previs molt primerencs,del 1904. El 1926 va fer un Cap de profeta de coure que es considera el precedent d’aquesta gran peça.
Representa un home que aixeca el braç en gest desafiador i que amb la mà de l’altre aguanta un bastó. Una peça de riba que sembla una pell li cobreix el cos.

El joc de corbes i contracorbes de la figura crea uns espais buits i canviants i dinàmics.

L’aire ha passat a formar part de l’escultura incorporant-se en la massa volumètrica, que alleugereix. El ferro permet combinar la làmina plana,el tub ondulat i el buit de manera que s’aconsegueix formes cubistes i una incorporació de l’aire quasi impressionista. Tant la cara com el gest del cos,que s’eleva, són d’una gran expressivitat.

Aquesta obra és un resum de tota la producció de Gargallo perquè és una peça de contingut simbolista,fa un plantejament expressionista i utilitza formes sintetitzades on els plans intersecats,els alvèols i les perforacions mostren el buit com a material escultòric; tota l’obra és dominada per un perfeccionisme d’arrel noucentrista.
Gargallo va ser el primer esculptor, cronologicament parlant, que juntament amb picasso i Juli Gonzalez va descobrir el buit escultoric. Les aportacions estilistiques de tots tres, que s’havien conegut a Barcelona i es van retrobar a París, van permetre un intercanvi de coneixements que va afavorir-los molt. Les formes geometriques del cubisme van propiciar de noves formes escultoriques de ferro, de que Gargallo i Gonzalez eren grans mestres; ells dos van influir en Picasso i el van introduir en les possibilitats que tenia el treball amb ferro.
Gargallo, modernista convençut els anys del seu inici artistic, va donar una nova dimensió a l’escultura simbolista en aquella epoca, de la qual destaquen les escultures decoratives de l’interior del Palau de la Música Catalana.
Molt aviat va evolucionar cap altres formes escultoriques, per exemple, en noucentisme, com es pot veure en els gents i l’auriga de l’estadi de Montjuïc. Les estades que va fer a Paris el van decantar, posteriorment, cap a formes mes avantguardistes com ara el cubisme i l’impressionisme amb les quals ara l’identifiquem.

Juli González al MNAC

El romànic mediterrani, Juli González i el dadaisme de Man Ray, Duchamp i Picabia estaran al MNAC el 2008.

Saldar un deute amb Juli González

La següent exposició serà l’exposició "Juli González", la primera antològica dedicada a Barcelona a l‘artista i amb la qual es pretén saldar un deute que la ciutat té amb ell. La mostra inclourà escultures de ferro, dibuixos y objectes d’aquest "renovador de l’escultura", com el va definir Ocaña.

Tant Ocaña com la subdirectora del MNAC, Cristina Mendoza, subratllaren que és un artista que "no és tan conegut com mereixeria" i que es usual desconèixer que va néixer a Barcelona i que va iniciar a la ciutat la seva trajectòria artística.

Paral·lelament a la exposició de Juli González, que tindrà lloc a partir de novembre de 2008, el MNAC dedicarà una exposició de petit format als dibuixos d’Eugenio Lucas, pintor romàntic seguidor de Francisco de Goya.

MNAC. Museu Nacional d'Art de Catalunya

MNAC. Palau Nacional.

Parc de Montjuïc

08038 Barcelona

Tel.: 93 622 03 60

Centre Juli Gonzaléz

A València hi trobem el Centre Juli González, un dels dos edificis que formen part de l'IVAM, l'Institut Valencià d'Art Modern.

Allà hi podem trobar una exposició permanent de l'artista català. És la col·lecció més important de González que podem trobar, amb 400 peces, aproximadament, entre pintures, dibuixos, escultura i orfebreria. A més, es conserva també l'obra del seu germà Joan González (1868-1908) i la de la seva filla Roberta.




Exposició Permanent
Horari de l'exposició:
De octubre a maig.
De dimarts a diumenge de 10 a 20 h.
Dilluns tancat.
Del 1 de juny al 30 de septembre, de dimarts a diumenge de 10 a 22 h.
Preu exposició: 2,10 € (adults) i 1,05 € (estudiants i carnet jove).
Nens, jubilats, amics del IVAM i menors de 10 anys: entrada gratuita.
Diumenge entrada gratuïta.
Espacio: IVAM. Centro Julio González. Instituto Valenciano de Arte Moderno
Localitat: València
Direcció: Guillen de Castro, 118
Zona: València
Tel.: 96 386 30 00

Una visita virtual...

Una dia més, us volem apropar a l'obra de Pau Gargallo, i per això us penjem un link que us portarà a la pàgina web del museu Pablo Gargallo a Saragossa.

http://cmisapp.zaragoza.es/ciudad/museos/es/gargallo/virtual/presentacion.htm

Des d'aquest link podreu accedir a una visita virtual pel museu, que actualment està tancat per reformes temporalment.

Esperem que us agradi la visita.




Fotografia de l'entrada al museu.

Breu biografia de Juli González

Nascut a Barcelona l’any 1876. Pintor, escultor i dibuixant, els seus primers passos artístics estan vinculats al Cercle Artístic de Sant Lluc i Els Quatre Gats, on va entrar en contacte amb la avantguarda catalana, amb la que més tard també es va relacionar a París.

Les seves peces de joieria i de ferro forjat aviat arriben al èxit, però serà la mort del seu pare el motiu que porti a González a París juntament amb Picasso, Sabartés o Hugué.

A la capital francesa es dedicarà a la pintura i participarà al Salon des Independants de 1907, exposant regularment al Saló de Tardor des de 1909.

En un taller de l’empresa automobilística Renault aprendrà a treballar amb la tècnica de la soldadura autògena, alternant aquesta revolucionaria tècnica amb treballs en argila i bronze. Serà el 1922 quant organitzi la seva primera exposició individual a París.

El contacte amb

Brancusi i Gargallo el portarà a noves experimentacions, a partir de 1927 amb obres de ferro i tres anys després amb màscares de bronze en les que mostra la seva estreta vinculació al cubisme. Els seus treballs en ferro cridaran l’atenció de Picasso qui el 1928 començarà a treballar amb González.

Des de 1930 l’abstracció comença a penetrar en la seva obra, utilitzant l’espai com una nova via d’investigació. Quatre anys després serà el naturalisme l’estil que desenvoluparà, com s’aprecia en La Montserrat, obra que es va poder contemplar al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional a París de 1937.

Finalment González mor a Arcueil (França), l’any 1942.

Les seves obres es reparteixen en diversos museus del món, un bon nombre dels quals es concentren al Institut Valencià d’Art Modern que des de 1985 també s’anomena Centre Julio González en honor seu.

Biografia de Pau Gargallo

Malgrat els seus humils orígens i totalment allunyat dels ambients intel·lectuals, Pau Gargallo va arribar a ser una figura fonamental de l'art en el París de començaments de segle XX, on va realitzar aportacions decisives en el camp de l'escultura.

Eclipsat, en certa manera, per altres genis com Brancusi, o la major part de pintors que li van ser contemporanis, Gargallo va ser tanmateix un artista a l'alçada de tots ell, i la història i els historiadors li deuen encara el lloc que es mereix a l'avantguarda europea. Pau Gargallo va néixer a Maella, Zaragoza, en una família de pagesos, l'any 1881.

El 1888 la família es va traslladar a Barcelona, ciutat on donaria les primeres passes en la seva formació artística.

Va entrar el 1895 en un taller de terrissaire i una mica més tard al taller de l'escultor Eusebi Arnau i Mascort. Paral.lelament va ingressar a l'Escola de Belles Arts de la Llotja, on va estudiar sobretot dibuix i escultura de la mà de Venanci Vallmitjana.

Cap el 1900 Gargallo freqüentava ja la tertúlia del cafè Els Quatre Gats. Allí va conèixer, entre d'altres, Picasso i Isidre Nonell i amb ells va compartir l'ambient avantguardista que arribava a la ciutat comtal des d'Europa.

Dos anys després li fou concedida una beca per anar a París, però no hi va poder anar a causa de la mort del seu pare ja que es va veure obligat a fer-se càrrec de la família. Finalment, el 1903 sí que va aconseguir anar-hi després de renovar la beca, i es va quedar a la capital francesa un any durant el qual va conèixer Max Jacob i va estudiar profundament l'obra de Rodin.

En tornar a Barcelona, va realitzar la seva primera exposició individual, el 1906. El famós arquitecte Domènech i Montaner li va encarregar en aquesta època diversos relleus per a la decoració de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. A partir de llavors tots dos col.laborarien en diverses ocasions més, destacant entre les peces de Gargallo els relleus per al fastuós Palau de la Música.

El seu viatge a París el 1907 va suposar un canvi fonamental en la seva trajectòria. Impressionat pel treball de Picasso, va realitzar la seva primera obra en metall no fos, que representaria un precedent del seu reconegut estil posterior, i que deixaria una profunda petjada en multitud d'escultors. Cap al 1911 va reprendre aquesta tècnica i va començar la primera de la seves sèries de màscares en coure, destacant la seva cèlebre Masque à la mèche.

A poc a poc els seus problemes de salut van començar a ser recurrents, i la seva activitat va començar a ser irregular en els anys següents. El 1921 va ser nomenat professor d'escultura i mestre de repussat l'Escola Tècnica d'Oficis d'Art de la Mancomunitat de Catalunya, i també professor d'escultura de l'Escola de Bells Oficis. En la seva etapa com a professor va conèixer altres mestres que, com ell, estaven interessats en el coneixement de diverses tècniques artesanals, com Llorenç Artigas i Miró. El 1924 va ser destituït de tots dos llocs per haver-se solidaritzat amb un company que havia estat despatxat per motius extradocents.

El 1926 va realitzar el Cap de profeta, precedent de la seva obra fonamental, El profeta. Gargallo ja era una figura de prestigi, i alternava freqüentment exposicions a Catalunya amb les que feia a París i en altres països. Poc després ja dominava els recursos que li farien ocupar un lloc destacat en les cròniques artístiques de l'època. La seva Kiki de Montparnasse, retrat de la cèlebre model parisenca, exemplifica el seu talent en la síntesi de les formes i en l'ús expressiu del buit, recurs al qual Gargallo sempre va atorgar major importància que al volum.

Per a l'Exposició Universal del 1929 li foren encarregades quatre escultures destinades a coronar l'estadi olímpic.

El 1934 va exposar a Nova York, amb gran èxit de crítica i de públic. Era molt respectat pels seus companys i la seva carrera prometia nous desafiaments. Desgraciadament però, dos anys después, el 1934, va morir a Reus, ciutat a la qual havia acudit per tal d'inaugurar una nova exposició.